Dia 31 de maig l’alumnat de 1r de batxillerat de l’assignatura Literatura universal varen poder conèixer a na Sara Sánchez, directora i actriu de la companyia La Contrapiel, i la seva adaptació i proposta de l’obra Medea. I la millor manera de conèixer què els va semblar als nostres alumnes és a través de paraules de na Maria Francisca Ripoll, alumna de 1r de batxillerat: MEDEA
Avui 31 de maig hem tingut la sort de poder presenciar (tot i que virtualment) una creació elaborada a partir de l’obra poètica “Medea” de Chantal Maillard interpretada per Sara Sánchez i David Soto. Aquesta activitat s’ha duit a terme amb els alumnes de literatura universal de l’IES Manacor, ja que durant el curs actual han treballat aquest clàssic grec en profunditat. L’esdeveniment ha constat de dues parts; primer, s’ha reproduït l’obra completa en video -ja que les circumstàncies no han permès veure-la presencialment- i després, s’ha realitzat un debat sobre els conceptes treballats a l’obra, com la violència, la víctima i l’assassí, la culpabilitat…L’obra que hem presenciat comença amb una barca sostinguda en el vaivé del temps, ancorada, a la deriva. Medea torna de la mort per a tornar a explicar d’una manera diferent la seva pròpia història. Per a això, començarà una travessia que té com a objectiu la sanació col·lectiva: La comunitat de les víctimes és la mateixa que la que uneix la víctima al botxí.
La representació té un caràcter filosòfic i psicològic molt marcat que l’allunya molt de la visió que transmet el clàssic grec original. Així com en la primera versió de la tragèdia es tracta més el tema de la traïció, el desamor i les relacions de parella, a l’obra de Chantal tracta un caire més encaminat a l’amor maternofilial i al debat intern que sofreix la protagonista; la culpabilitat que sent, que es representa com un pes en el vestuari i l’escenografia de l’obra.
Tot i que les dues perspectives, tan la clàssica com l’actual són molt diferents i no tenen absolutament res a veure l’una amb l’altre, la visceralitat que pateix el personatge és comú als muntatges; ambdues protagonistes se senten culpables, presenten un caràcter més proper a la bogeria i la irracionalitat a través de diferents camins. Mentre a la Medea d’Eurípides se’ns presenta un personatge sense poder de decisió i que intenta justificar els seus actes a partir de la traïció, la Medea de Malliard ofereix una heroïna que es replanteja el sentit més ampli de l’existència humana i la pròpia culpa que sent pel simple fet de ser qui és. De fet, Jàson no serveix d’escut a la Medea moderna per justificar allò que no té justificació possible: la violència.
En conclusió, partint d’una idea definitivament fosca i pessimista, l’obra es determina a partir de la idea que quan una persona neix està destinada a morir, un concepte que sempre ha estat present en la literatura, com ja deia Pere March al segle XV: ‘Al punt que hom naix comença de morir’. Sens dubte, la representació produïda per la Companyia Teatral La Contrapiel aconsegueix tornar a la vida la tragèdia grega d’Eurípides des d’un punt de vista actual i demostra que la literatura, més enllà de l’originalitat, té sempre present el concepte de reescriptura i de reelaboració.
