Relat guanyador dels premis Ballein 2017.

Relat guanyador dels premis Ballein 2017.

Aquí tenim el relat de l’alumna de primer de batxillerat humanístic Paula Fortesa que va resultar guanyador als premis Ballein “Llança’t a escriure” 2017.

baillenVenus, un concepte de bellesa

“Hola?” Dic cridant just entrant a casa, trec les claus del pany i em dirigeixo al menjador. Ningú ha contestat. Deixo la motxilla i comprovo que no hi ha ningú. M’assec davant el televisor i poso un d’aquests programes que fan perquè la gent desconnecti; a mi em passa el contrari. El renou de la panxa no s’atura. Merda. A la tele fan anuncis de xocolata Nestlé, faig zapping i només veig menjar, clar, demà és Nadal. Què vols que posin sinó? L’atur. Encenc l’ordinador i poso l’Spotify aleatori, sona “Vitamina Sol” d’Antònia Font, m’agrada i tanco els ulls pensant que sóc a Es Trenc, la platja més preciosa que hi ha dins Mallorca, i que fa un dia assolellat i no, això no em funciona, no em concentro. La panxa. Em fa mal. Però no, ara no puc tirar la tovallola, ho estic fent molt bé, molt bé em dic. Quantes hores fa? I em responc a mi mateixa. Duc 35 h. Ara no la puc cagar. Però… Només un trosset de pa no em farà mal. Sí, d’acord. Només la punteta però.

Me’n vaig cap a la cuina i agafo la punta de la barra de pa. Déu meu. Ona, para. Només n’agafaré un poquet més. Me’n vaig al rebost. Ona no. Ona, Ona, Ona em dic. Començo a agafar cereals, xocolate negra, blanca i amb llet, crispetes. Ja és massa tard. No existeixen els gustos, les formes. Em menjo tot el que hi ha, no deixant acabar la mossegada i engolint-ne una altra. Què has fet Ona? Has llançat a terra tota aquesta feina, tot aquest patiment. M’entra angoixa. He d’anar al bany. Bany. Bany. Bany. Arribo i ho expulso tot, fins i tot em surt sang. No em ve de nou.

Evito mirar-me en el mirall, però els meus ulls hi van instintivament. Tenen raó. No sóc guapa. I el meu cos, el meu cos, el meu cos. No és meu, no em pertany. Se l’han fet seu. Grassa. Mira, si no et pots ni moure. Mira com corres, pareixes una foca. Ni ho intentis, per aquí no hi caps. Rialles. Només sent rialles al meu voltant, em penetren, em fan mal, molt mal. De cada vegada són més fortes, molt més fortes. “Noooooooooo”, dic xiclant . Sortiu. Calleu. Calleu.

Però jo ja sé quina és la manera perquè callin, no ho faran si no és així, no s’aturaran de riure si no… Les pastilles. On són? La darrera vegada… Ah sí, el calaix. Aquest cop no seran tres, sinó sis. Calleu, calleu, penso abans d’empassar-me-les.

Tanco els ulls i sent una veu, prové d’una dona. Té la veu dolça però al mateix temps punyent. No sé què diu. La puc veure, es va acostant. És blanca com la neu i amb uns cabells llargs i castanys. I no va vestida. Es troba molt a prop, em mira amb uns ulls brillants de color verd. Es queda uns segons mirant-me, i em diu:- Hola. Per casualitat no seràs de Mallorca? És que vaig un poc perduda i no sé ben bé on em trobo.

Jo estranyada li contesto:- Hola. Et trobes a la platja d’Es Trenc.

Ella em somriu i amb la mirada em pregunta si es pot asseure i tot seguit em demana:- Per què et tapes? Fa molta calor i no em crec que tinguis fred precisament.

Jo li dic balbucejant: -Jo.. Bé… No tinc per què donar-te cap explicació. No te conec de res.

Em coneixes més del que et sembla bonica- em diu somrient-. Sóc Venus. La deessa de la bellesa.

La miro i ric: -Mira, he vingut a disfrutar del dia que fa i no vull que ara ningú em vengui amb ximpleries. Com has de ser tu la deessa Venus?

Venus em diu:- I si no fos una deessa com t’expliques que pugui fer això? Aixeca les mans i fa que el Sol desaparegui i es posi la Lluna.

Jo bocabadada i presa del pànic no sé què dir, reculo tres passes i intento articular paraula però abans de que pugui dir res se m’acosta i m’agafa de la cara obligant-me a no llevar-li els ulls del damunt:

-Escolta bé el que et diré. Et conec més del que et penses i fins i tot més del que tu mateixa pots arribar a fer. Com t’hauran explicat, i sinó t’ho explico jo sóc la deessa de la bellesa. Sóc o més ben dit, he estat el model de bellesa a seguir durant molts de segles per milions i milions de dones, la qual cosa no ha estat escollida per mi, sinó pel patriarcat on hem estat i continuem vivint. Ells sempre han volgut fer-nos sentir inferiors, menysprear-nos i que ens fixéssim en alguna cosa tan superficial com ara el físic. Ho han fet perquè es pensaven que així aconseguirien fixar tota la nostra atenció en aquest únic punt. I jo ja me n’he cansat, fa anys que vaig decidir deixar de preocupar-me per com em veia l’altra gent i començar per cultivar una altra cosa molt més important: l’estimació a mi mateixa.

I tu? Vols seguir formant part d’aquesta societat on et tracten de marioneta? Et vols seguir preocupant per aquestes banalitats? Ona? M’escoltes? Ona?

Respir tan fort que em fa obrir els ulls. Tinc mal al cap. Hi veig borrós. Què ha passat pregunto, però no em surten les paraules. Hi ha molts d’ulls mirant-me i els meus pares ploren. Per què? No recordo res. Només sé que alguna cosa ha canviat. Veig les coses d’una altra manera. Diferents. Torno a tancar els ulls i algú empeny un trosset de la meva angoixa. Tal vegada això no sigui el final. Tal vegada sigui el principi.

No sabia on es dirigia, però tampoc s’aturava a pensar-ho. No sabia què anava a fer. Només corria, no pensava. De cada cop anava més de pressa, esquivant els arbres i els arbusts que s’anava trobant pel camí. Tan de pressa que es va sentir lliure per un sol moment, un sol instant que va desaparèixer just quan va ensopegar amb una pedra i caigué damunt totes aquelles branques seques i punxegudes que la feren cridar de mal. Com si s’hagués trobat de cara amb la realitat de la que escapava.

Paula Forteza.
1r Batxillerat Humanístic.
IES Manacor.

Aneu a la barra d'eines